Quan vivia a Madrid era orgullosament del Barça per poder tocar els nassos, especialment davant la deducció:
– Claro, porque eres de allí.
– Mis padres, yo y ocho generaciones madrileñas.
– WTF.
Arribat a Catalunya vaig pensar en canviar d’equip, però la gent assumia que era del Madrid i era genial la seva cara:
– No, sóc del Barça.
– Clar, ara que has vingut, quin bon minyó.
– No, de tota la vida. El meu avi ho era.
– WTF.
Ni tan sols m’agrada el futbol.